Les Tines de la Vall del Flequer

Descobrint la història vinícola de la vall amb tast de vins.

La Vall del Flequer és única. És una vall on es concentren moltes tines de peu de vinya. Aquí, no només trobarem tines sinó que moltes d’elles es troben ajuntades en un conjunt de 2 a 11 tines que diversos parcelers van construir junts segurament per tal d’abaratir costos.

Alguns dels conjunts de tines que hi ha al llarg de la vall han estat rehabilitats i adequats per tal de visitar i donar a conèixer una història passada que quasi bé es perd.

Itinerari per bon sender i per pista.

Aquest petit itinerari, d’uns 6km, tranquil i familiar permet descobrir els diversos conjunts de tines que es concentren al llarg de la riera de la Vall del Flequer tot passejant mentre ens endinsem en una història que ens descriu una manera de viure i un paisatge molt diferent de l’actual.

Altimetria de l’itinerari (desnivell de 125m+)

Una època on allà on arribava la vista tot era vinya, on s’aprofitava cada metre de la muntanya per extreure vi, amb traginers transportant-lo cap a les ciutats i pobles i on l’esforç dels pagesos al camp podia ser recompensat amb un preu just per l’època.

Conjunt de tines a peu de vinya del Tosques

La proposta que ofereix l’empresa Bages Terra de Vins ens ajunta la part de descoberta històrica i patrimonial amb un tast final envoltats de tines. Una petita gran idea per passar una bona matinal.

Fitxa tècnica

Distància6km
Desnivell125m+
Exigència tècnica / dificultatBaixa
Exigència físicaBaixa
Index IBP27
Temps1h 40min
Tipus de superfícieSender i pista

Descripció de l’itinerari

Deixem el cotxe a un petit parquing que hi ha prop de Ca’n Oristrell, al km 4 de la carretera que va del Pont de Vilomara fins a Rocafort.

Allà trobarem algun plafó informatiu de les diverses possibilitats que podem fer per conèixer les Tines, entre elles el sender local va fins a Rocafort (Sender Local SL-C 52)

Sortirem per la pista que, en lleugeraa pujada en un inici ens permet entrar dins els límits del Parc Natural. Seguim sempre perpista en bon estat que es pot fer amb cotxe i al primer trencall a la dreta baixem en direcció a la riera.

Tines del Bleda

Davant nostre apareix el primer conjunt de tines que trobarem; les Tines del Bleda. El plafó informatiu que hi trobem ens explica el motiu pel qual van ser construides i com es feien servir.

Creuem la riera que tan sols porta aigua en anys molt plujosos i trobarem un altre conjunt, encara més gran; les Tines del Tosques.

Reculem uns metres i prenem el sender que puja suaument i que per la vessant obaga de la muntanya, entre arbres, ens porta a les Tines de l’Escudelleta; un conjunt molt important en tamany ja que n’hi ha fins a 11 degut al lloc estratègic on estan.

Conjunt de Tines de l’Escudelleta

Aquest és un bon lloc per esmorzar, en el nostre cas, fer el tast de vins. Un vi blanc picapoll del celler Artium D’Artés i un negre; el Petit Bernat de l’Oller del Mas.

Seguim pel sender fins arribar a la pista, a la vessant sud, per on retornarem al punt d’inici en una curta passejada d’uns 25min.

Si es vol, per la mateixa pista cap amunt podem arribar-nos a un altre conjunt de tines proper que ens queden una mica més amunt, tot seguint la pista que ressegueix el torrent; les Tines del Ricardo (uns 500mts).

De baixada, en algun revolt de la pista podem veure alguna bona panoràmica dels diversos conjunts de tines que hem vist de pujada.

Tines del Tosques vistes de tornada

Llocs d’interés

  • Tines del Bleda
  • Barraca de vinya
  • Tines del Tosques
  • Tines de l’Escudelleta
  • Tines del Ricardo (opcional)

Trams de risc

Sortida sense cap dificultat, ideal per fer amb familia. La zona és molt seca i calorosa. Recomenable evitar els dies d’estiu i tenir-la present en dies clars d’hivern com una opció.

Observacions i curiositats

  • Una dels principals reptes que presenta la sortida és el d’imaginar-se tot el terreny com era el 1900. Actualment el pi ho recobreix tot o quasibé tot però hem de fer l’esforç d’imaginar-nos que a l’època tot això eren vinyes, com ens demostra el fet de trobar-hi les tines i la gran quantitat de marges que encara es poden veure entre la vegetació.
  • Cal tenir present que l’aigua que hi havia en aquella època no estava tractada i que, per tant, era font de transmissió de malalties. Per aquest motiu, la gent acostumava a veure vi o a barrejar-lo amb l’aigua. Es considera que una persona bevia uns 2l de vi de mitjana al dia, d’aquí la importància de l’enorme producció.
  • Així, en aquella època hi havia una gran quantitat de vinya degut al gran mercat que hi havia: el local però també una gran quantitat estava destinada a l’exportació cap a les Amèriques en forma de vi i d’aiguardent.
Escoltant l’explicació del guia.
  • Cal tenir en compte que el moment de màxima expansió és quan els preus del vi pugen degut a l’entrada de la fil·loxera a les zones vinícoles estrangeres com França que els suposa haver d’arrencar els ceps on s’acaba la producció de vi.
  • A Catalunya és el moment en que comença una cursa per plantar vinya i abastir tot el mercat estranger.
  • A Catalunya els propietaris dels terrenys oferien uns contractes a parcel·lers anomenats “a rabassa morta”. Aquests permetien conrear una zona de terra mentre hi hagués alguna cosa viva a canvi d’una cinquena part del producte resultant que es quedava el propietari de la terra. Vaja, que eren contractes quasi vitalícis ja que els pagesos dominaven la tècnica d’empaltar ceps.
  • Com que les terres més porperes als nuclis i masies ja estaven ocupades es va començar a ocupar les zones més allunyades, motiu pel qual es van construir les tines. D’aquesta manera, passada la varema i un cop el most ja havia fermentat, es comercialitzava el vi, molt més fàcil de transportar i s’abaretien els costos de producció.
  • Es poden trobar tines a dins d’algunes masies o a les proximitats; tines que utilitzaven els parcelers encarregats de les vinyes més properes a les cases.

La Serra de Cabrera

Un mirador privilegiat a cavall de l’Osona i la Garrotxa

Ruta circular des de Sant Julià de Cabrera fins a Cabrera i el Santuari de la Mare de Déu que amb els seus 1300m esdevè un gran mirador de la plana de Vic, la Garrotxa i els Pirineus.

Mapa esquemàtic de l’itinerari (En groc, sender; en violeta, tram de sender un xic complicat i en vermell, tram de sender més dret i tècnic)

L’itinerari transcorre inicialment entre boixos i roures que a mesura que es va guanyant alçada passen a ser faigs.

Altimetria de l’itinerari (375m+)

Fitxa tècnica

Distància5km
Desnivell375m+
Exigència tècnica / dificultatModerada
Exigència físicaModerada
Índex IBP47
Temps1h52min

Descripció de l’itinerari

Sortim des de Sant Julià de Cabrera (944m), on deixem el cotxe en una petita zona que hi ha i enfilem rectes per un prat tot seguint unes marques vermelles mig esborrades cap a la paret que tenim davant.

Vista des de mitja pujada del lloc des d’on hem sortit, Sant Julià de Cabrera.
Sender ple de boixos i roures en el tram baix.
Arribant a la carena, ja enmig de faigs.

Tot i que aparentment sembla que no hi hagi d’haver pas, el sender va serpentejant tot trobant pas i guanyant alçada ràpidament, a trams per sobre pedres que, per tal de facilitar la pujada, tenen alguns passamans que aporten confiança i seguretat.

Arribem al Pla del Prat amb el desnivell fet en poc temps. El tram final de la pujada és per dins del bosc, que ens protegeix del vent que molt possiblement faci a la zona.

Tot carenejant arribarem a l’Osca de Cabrera. Allà trobem un altre passamà que ens permet passar un petit tram estret i volat i arribar al cim (1.307m), on podem veure les excavacions que s’hi estan fent en busca del castell de Cabrera, documentat al s.X, a llocs visible.

Al cim hi trobarem una taula de referència de la magnífica panoràmica que es pot gaudir des d’aquest punt: Montserrat, la Mola, els Rasos de Peguera, el Pedraforca ben reconeixible, el Puigmal, el puig de Bassegoda, el Canigó, L’Albera, el Golf de Roses i el Montseny.

Seguint per la carena arribarem al Santuari de la Mare de Déu de Cabrera, on hi ha també restaurant, molt concorregut en els caps de setmana, avui tranquil i tancat.

Escales directes i ràpides fins al Coll del Bram

Marxem per l’extrem contrari al que hem arribat on hi ha el camí que, gràcies a unes escales ens ajudaran a perdre de manera ràpida i segura l’alçada que hi ha fins al Coll del Bram.

Just al coll marxa un petit sender indicat que, en diagonal i lleugera baixada ens retorna al punt d’inici sense haver de fer cap pas complicat ni exposat.

Senyalització

A Sant Julià de Cabrera, on deixem el cotxe, hi trobarem uns panells informatius sobre el Collsacabra i pals indicadors amb els diversos camins que hi ha.

El nostre itinerari comença entrant al camp per la única porteta que hi ha i seguint unes marques vermelles, un xic descolorides i amagades per la vegetació. Tot i això el camí es va trobant ja que el sender està bastant fressat i a mesura que anem guanyant alçada ja no hi ha pèrdua.

De baixada el camí també el trobarem indicat amb un cartell quan arribem cal Coll del Bram. Camí ben marcat i evident.

Llocs d’interés

Santuari de la Mare de Déu de Cabrera (1.311m d’alçada). És del s. XVII. Situat en el lloc on hi havia hagut l’esglèsia del castell de Cabrera, documentada al s.XII i derruïda, al igual que el castell, per un terratrèmol el 1428.

Santuari de la Mare de Déu de Cabrera

Castell de Cabrera: Les ruines del castell es troben al llarg de tota la carena. Impressiona imaginar-se com devia ser d’imponent un castell situat dalt d’aquest puig escarpat. Actualment s’hi estan fent feines arqueològiques per documentar-ho.

Cim de Cabrera amb el Santuari al fons.

Trams tècnics

Petits trams de pedra equipats amb passamans que dónen seguretat.

Pujant pel camí directe haurem de fer algun tram de pedra, dret i un xic exposat si anem amb nens poc habituats a la muntanya. De tota manera és bastant segur ja que hi ha alguns passamans que aporten seguretat i confiança.

Ja a dalt, tram un xic volat amb passamà per assegurar el pas.

Ja a dalt i per passar l’Osca de Cabrera, un pas estret i un xic exposat ens trobarem un altre passamà que ens ajudarà a passar.

Nosaltres hi vam anar amb el nen a la motxilla i no hi va haver cap tipus de problema.

Penelles

Gargar: Art rural a les parets del poblet

L’any passat ja vam veure a la TV3, la nostra, un reportatge d’un poblet on a les parets del poble hi pintaven obres d’art. Aquest any en vam tornar a veure un altre reportatge, altre cop a la TV·, la nostra.

Fulletó de la 3a Edició del GARGAR

I vam decidir que d’aquest any no passava que hi anéssim a treure el cap i a veure-ho… La veritat és que vam haver de buscar a internet el lloc on ho feien i situar-ho al mapa. Tot i que el nom ens feia pensar que era cap a la zona est del mapa, no teniem pas massa idea del lloc exacte.

Penelles es troba entre Tàrrega a Balaguer, una carretera per la que molts cops hi he passat però al no estar al costat la veritat és que no hi havia entrat mai, o això creia…

Penelles és un poblet de la Noguera, límit amb l’Urgell i el Pla d’Urgell, d’uns 450 habitants que es pot considerar famós ja que hi va anar el Foraster i fins i tot el Calleja. Alguns dels seus habitants no deixen de comentar-ho…

Bé, és un poblet de cases baixes, aparentment agrari, situat al pla, amb dos bars i un sol restaurant. Un d’aquells pobles que a l’estiu, a ple sol, un no deu saber pas gaire on amagar-se. La prosperitat del poble es deu, com a quasi bé tots els pobles de la zona, a la construcció del Canal d’Urgell, que els va portar vida i prosperitat.

I és famós perquè des de fa uns anys, diversos artistes participen al GARGAR: Festival de Murals i d’Art Rural que deixa les parets del poble molt ben decorades.

Festival que en el primer cap de setmana de maig aporta a unes 12.000 persones al poble per veure els artistes fent els seus murals però que fa que un dimarts de setmana santa, quan hi vem anar, el poble estigui amb moviment de turistes que passegen tranquil·lament pels carrers contemplant obres de diferents tamanys i estils que no deixen indiferent.

La història…

M’expliquen que tot va començar quan va arribar al poble una dissenyadora de Barcelona, es va instal·lar a la casa familiar i es va involucrar al poble, creant un negoci de cerveses i entrant a l’Ajuntament com a regidora.

Va ser en aquest moment que va proposar la idea i gràcies als seus contactes ha anat creiexent fins a arribar al que és ara; un referent en la difusió artísitica al món rural, aconseguint situar Penelles com a referent alhora que dinamitza el poble i en potencia el turisme.

El festival permet corregir el deteriorament dels carrers alhora que il·lusiona als seus habitants. Així, si en un principi costava que els propietaris deixèssin parets per pintar ara sembla ser que la tendència ja s’ha invertit. Veurem si en la propera edició o les posteriors acaben decorant també les parets de l’esglèsia…

El recorregut

El poble no és pas massa gran i es pot visitar en una matinal de passeig tranquil. Aconsellable dirigir-nos a l’Ajuntament del poble, on en el punt d’informació podrem comprar un desplegable (1€) amb la descripció dels murals i la seva localització.

Tant fa per on començar,…el que si que és interessant és anar marcant els vistos ja que a qualsevolparet, més o menys amagada pot apareixen una obra que ens captivi. I quan penses que ja els has vist tots,…encara n’apareix una altra… I diuen que en aquesta quarta edició encara n’hi apareixeran 15 o 20 més…

Les bases del Festival

Els motius dels diversos murals que es facin han d’estar relacionats amb el món rural. Es veu que no poden ser polítics tot i que algun mural polític s’ha col·lat entre tants…


El Donald Trump que lamentablement apareix a tot arreu …

Solsona

Descoberta de la ciutat “amagada”

Qualsevol excusa és bona per conèixer. En aquest cas, un regal es transforma en curiositat per descobrir una ciutat, capital de comarca, que tot i que aparentment coneguda pels molts cops que hi he passat i algun que hi he passejat, m’adono que encara té molts secrets per mostrar-me.

Sortida familiar que iniciem a l’Oficina de Turisme de Solsona on, el grupet que avui s’ha reunit, escoltarà les explicacions del guia que ens fa la visita de Solsona Monumental.

Solsona, amb uns 9000 habitants és la capital d’una comarca, el Solsonès, que té uns 13.000 habitants. Hi ha dos altres nuclis de població importants: Sant Llorenç de Morunys i la urbanització del Pi de Sant Just.

La resta de la població viu en poblets petits o en masies dispersades per tota la geografia de la comarca. En certa manera més o menys com històricament.

La ciutat és el reflex de la comarca, agrícola i pagesa, amb una indústria localitzada a la ciutat. Ciutat perquè com ens deixa ben clar el guía, és un títol que ells tenen per ordre reial ja que no hi pot haver pas un bisbe en un poblet de pagesos… i potser tenen un bisbe perquè sembla ser que els solsonins tenien fama d’apartar-se de la fe cristiana… Llegenda o història…?

L’itinerari, una passejada que bé que es pot fer amb família i cotxet, d’unes dues hores de durada, permet mostrar, aprendre i localitzar el bo i millor de la ciutat des d’un punt de vista històric i cultural.

L’itinerari acaba amb el tast de productes ecològics de la zona en una botiga on es poden assaborir multitud de melmelades de tots els gustos imaginables, ecològiques i amb molt poc sucre.

Punts d’interès

Pou de Gel: descobert casualment el 2004 al fer unes obres de remodelació i perfectement conservat ja que quan es va deixar d’utilitzar els solsonins van omplir-lo de runa, fet que ha permés que es conservés en bon estat.

La curiositat personal del pou de glaç és que es conserva l’acccés al pou; un passadís que va perdent alçada fins que s’arriba al pou. Una planta circular coberta amb una cúpula on s’emmagatzemava el glaç del riu o de la neu compactada durant els mesos freds i que es comercialitzava entre l’abril i l’octubre. Es va utilitzar des del s. XVII al XIX, moment en que apareixen les fàbriques de gel.

Un vídeo molt aclaridor mostra com es fabricava el gel aprofitant l’acumulacio de l’aigua en petites basses on es congelava amb el fred rigurós que feia en aquella època. Crida l’atenció el vestuari i l’ús dels esclops dels treballadors, pagesos que en època hivernal es treien un sobresou amb la fabricació de gel.

També permet veure la xarxa de pous de gel que hi havia repartits per tot el territori i que permetien transportar, de nit i ràpid, el gel fins allà on fos necessari.

Els úsos més habituals, mèdics. Per conservar els aliments ja hi havia altres maneres molt més pràctiques i econòmiques com per exemple, fumats, salats o en conserva.

Bé, a la ciutat de Barcelona sembla que es va posar de moda entre la gent adinerada el que actualment en diem “granizats” i això va crear-ne una gran demanda…

Per cert, es veu que el Pou era municipal.

Les muralles: Una sorpresa. És fàcilment imaginable que a la època devia ser una ciutat emmurallada però amb tots els cops que hi he passat per davant que, sincerament, no m’havia fet la idea que tenia muralles.

I això que l’entrada a la ciutat, el Portal del Pont (1805) és un dels portals que es conserven. Antigament tenia un pont de dotze arcades que va ser destruït el 1939.

La Catedral: Solsona tenia una esglèsia romànica (1070-1163) però sembla que quan hi arriba el bisbe decideixen, al mateix temps que fan les muralles, construir-ne una de més gran.

Per no molestar els actes religiosos decideixen començar-la per la part final però degut a la pesta està molts anys parada o amb una construcció molt lenta. És per aquest motiu que mirant la catedral des de dins es vegi que el sostre no es recte.

Això també explica els diferents estils arquitectònics que hi ha: romànic, gòtic, neoclàssic,…

Com a curiositat destacar que la capella més ricament decorada és la que hi ha a la dreta del transsepte, dedicada a la marededéu del Claustre, una de les escultures més importants i diferents del romànic català, tant pel tamany, com per la decoració de la imatge. I ensenya cuixa!

Palau Episcopal

Plaça Major: Plaça porxada on se celebren les festes més importants, com el Corpus, la Festa Major i el Carnaval a més del mercat setmanal. És una plaça que fa baixada i on, curiosament, no hi ha l’Ajuntament.

Carrer Llobera: Era on la gent rica de la època es feia la casa. Unes cases que tenien les diferents estances duplicades, una a la banda de muralles i una altra a la de ciutat. Una donava al sud, on fer vida a l’hivern i l’altra a nord, on passar l’estiu.

Els caps de les bigues presenten caps treballats amb monstres amb la sana intenció que el mal no pugui entrar a les cases.

Torre de les Hores: Datada d’abans del 1500, la torre tenia una campana per tocar a foc i sometent i una altra per al rellotge que avui encara toca les hores.

És el campanar d’on es “penja el ruc” per Carnaval.

El rellotge va tres minuts avançat del de l’esglèsia per poder-se sentir bé i no probocar confusions entre els molts tocs de campana que es barregen.

Plaça de Sant Joan: Al mig de la plaça, que també té una inclinació considerable, hi ha la font principal de la ciutat (s.XV). És el lloc on es feien les decapitacions a la època.

Quarto dels gegants: Espai on sembla ser que des del 1710 es guarden els gegants, caballets, aliga, drac i mulassa. Un mural explica l’evolució dels gegants, el seu vestuari segons la moda de l’època,…

I encara hi ha més per visitar…

Les Gavarres

Estartit – la Bisbal de l’Empordà – coll de la Ganga – Calonge – coll de Romanyà – Romanyà de la Selva – Cassà de la Selva – coll de Santa Pellaia – Sant Sadurní de l’Heura – la Bisbal de l’Empordà

Itinerari num.24 extret del llibre “Cicloturisme per Catalunya. 50 itineraris amb bicicleta de carretera” de Carles Sans i Ravellat en la que es porposa la volta al massís de les Gavarres pujant tres colls de muntanya: el de la Ganga, el de Romanyà i el de Santa Pellaia.

Aprofitant que estavem de vacances a l’Estartit em vaig escapar a fer-lo. El vaig acabar a la Bisbal, lloc on em van recollir per anar a gaudir d’un dinar ben merescut.

Mapa esquemàtic de l’itinerari (en groc: poc trànsit, en magenta: trànsit moderat i en vermell molt trànsit)

La circular proposada va per zones molt tranquil·les i, exceptuant algun tram, quasi bé sense trànsit.

És una zona en que, a l’estiu, la calor apreta.

Perfil de l’itinerari des de l’Estartit (1030m+)

El paisatge de les Gavarres és diferent. Aquí els camps de colze del Baix Empordà ja desapareixen per deixar pas a boscos d’alzina surera que ho omplen tot. Segueixen apareixen petits poblets amb perfils ben macos i molt semblants als de la zona dels Pobles Medievals del Baix Empordà. Cases antigues, de pedra i restaurades, plaçes empedrades,… tranquil·litat. En les parts baixes de la ruta, més accessibles, hi apareixen les zones inevitablement urbanitzades, no sempre amb el gust desitjable…

Fitxa tècnica

Des de CassàDes de l’Estartit
Distància68,1km89km
Desnivell755m+1030m+
Exigència tècnica / dificultatBaixaBaixa
Exigència físicaMitjanaModerada
Índex IBP5468
Temps2h45min3h 47min

Descripció de l’itinerari

Em dirigeixo fins a la Bisbal de l’Empordà per la carretera més recte que hi ha, sense més pretenció que la d’arribar el més ràpid possible al punt de sortida on començar l’objectiu de la jornada.

Coll de la Ganga

Des de la Bisbal de l’Empordà pedalarem per una zona bastant plana fins començar l’inici del coll de la Ganga, una pujada d’uns 9km i un desnivell de 350m. Un collet que es fa bé, per carretera solitària. La baixada cap a Calonge és divertida. Una baixada tranquil·la i planera que permet deixar-se caure suaument mentre es va contemplant el paisatge i l’aparició de les urbanitzacions.

Romanyà

Em desvio a la dreta per anar a fer el coll de Romanyà (10km amb 300m de desnivell positiu). Em trobo que l’estan tornant a esfaltar i està tot engravillat. La pujada és a ple sol i això de pujar-lo sobre la gravilla se’m fa dur; crec que és el que em costa més dels tres del dia. Ja a dalt, contemplo el poble de Romanyà amb un d’aquells safareigs de pedra de poble més propis de pobles de muntanya.

La baixada, també plena de gravilla no la disfruto massa ja que baixo ben tens i amb por de caure degut a la grava i fer malbé una sortideta que no desitjo pas que sigui accidentada.

Ja a la comarcal amb més trànsit, tot i que afortunadament també un bon voral que em permet arribar fins a Cassà de la Selva tot i que se’m fa dur. El sol ja es deixa notar molt i estic sense aigua. La llarga carretera comarcal se’m fa eterna i una coca cola es fa del tot indispensable al bar del poble.

Així, ja mig recuperat de la calor inicio el darrer coll; el de Santa Pellaia, altre cop per una carretera tranquil·la, 6km i 200m de desnivell. Un nom no sé perquè conegut del que no sé massa què esperar. Serà una sorpresa massa dura? La veritat és que el faig bé. La carretera va pujant suaument fins arribar al coll, quasi bé sense ser-ne massa conscient. D’allà s’inicia una baixada molt suau i llarga que m’acaba portant, quasi sense més esforç a Sant Sadurní de l’Heura, un típic poble empordanès, plàcid i relaxat.

Tan sols ens queda arribar a la Bisbal de l’Empordà i Cruïlles, on dóno per finalitzada la meva adaptació de la volta proposada i m’hi espera el meu taxi particular per anar a dinar a sota les arcades de Monells.

Trams de risc

  • Quan la vaig fer estaven reesfaltant el coll de Romanyà i tant la pujada com la baixada estaven plens de gravilla que podia fer que en qualsevol revolt un patinés. Entenc que actualment la carretera deu estar en bon estat.
  • El tram de carretera comarcal per arribar a Cassà de la Selva és molt transitat tot i que té un bon arcén. Els cotxes passen molt ràpid, sense gaires miraments amb les bicicletes.

Observacions i curiositats

És una volteta molt maca que permet fer-se una bona idea de com són les Gavarres i disfrutar de tres colls en una sola jornada amb un quilometratge reduït. És d’aquelles a tenir-les present.

Recomanable no anar-la a fer a l’estiu o en dies de molta calor. Jo, poc acostumat a la temperatura de la zona i la seva humitat, ho vaig patir una mica més del que hauria volgut. Val a dir que tampoc vaig matinar per anar-hi…

Publicat el 17 d’abril de 2017 i modificat l’abril de 2019

El Santuari de Sant Ramon

Calaf – Sant Martí de Sesgueioles – Sant Guim de Freixenet – Gàver – Estaràs – Sant Ramon – el Llor – Sant Guim de la Plana – Vicfred – Portell – Conill – Calaf

Itinerari que sortint de Calaf ens porta a visitar poblets potser desconeguts de la comarca de la Segarra, una comarca de terres de relleu suaus i amb un marcat caràcter rural. Una zona solitària i tranquil·la on pedalar amb calma per carreteres on possiblement ens trobarem amb més ciclistes que cotxes.

Mapa esquemàtic de l’itinerari. (Amb groc: carretera amb poc trànsit)

Cal tenir ben present que la Segarra no és plana i tot i que els desnivells no són molt grans sí que són constants.

Perfil de la ruta. Desnivell de 855m+

Itinerari num 35 del llibre “Cicloturisme per Catalunya, 50 itineraris amb bicicleta de carretera” de Carles Sans i Ravellat, pubicat per l’Editorial Azimut.

Fitxa tècnica

Distància58km
Desnivell855m+
Exigència tècnica / dificultatBaixa
Exigència físicaBaixa / Moderada
Índex IBP45
Temps2h44min
Tipus de superfícieAsfalt. En algun tram un xic ondulat

Descripció de l’itinerari

Sortim de Calaf on he arribat amb cotxe ja que no tinc ni de bon tros la forma física ni el temps per venir amb bicicleta des de casa. Ens dirigim cap a Sant Guim de Freixenent per la carretera BV-1001. Una carretera que pot semblar plana però el vent que hi acostuma a haver farà que no sigui el viatge de plaer que ens podiem imaginar. Ens creuarem amb algun cotxe però amb moltes més bicicletes.

Deixem la carretera i anem a la nostra dreta per endinsar-nos cap a la Segarra més profunda i per mi desconeguda. Passem per petits pobles, situats a la vessant d’algun turonet enlloc del pla, reservat pel conreu, pobles de cases de pedra, alguns més reconstruits i aparentment més habitats que altres, tots ells amb la seva esglèsia i sempre amb la seva bàscula, element que es va perdent en altres llocs però que a la zona perdura.

Passem Gàver i Estaràs fins arribar a Sant Ramon. Aquí podriem anar a la dreta en direcció a Ferran i escurçar la volta però amb ganes de descobrir anirem a l’esquerra i per la comarcal L-324 anirem fins a Llor.

Per un camí rural esfaltat amb cert encant arribarem a Sant Guim de la Plana. Continuem cap a Vicfred i anem a buscar la carretera LV-3003 que de pla i amb unes bones vistes dels Pirineus i dels molins de vent als que hem rodejat durant la volta, ens acosta a la pujada al Portell, una rampa que es deixa notar i més depenent de la direcció i força del vent.

D’allà, per l’antiga carretera nacional N-141a, amb molt poc trànsit gràcies a la construcció de l’Eix Transversal (C-25), enfilem l’últim tram de l’itinerari per una carretereta sinuosa, tranquil·la i maca fins a Conill, punt més alt de la ruta.

Un tram final que tira cap amunt per arribar a Calaf i que un no s’espera i la volta ja està competa.

Llocs d’interés

  • Santuari de Sant Ramon: És una esglèsia construida entre el 1674 i 1722, senzilla i grandiosa que impressiona al arribar a Sant Ramon. El temple és d’una sola naou coberta amb una volta de canó, coronada per una cúpula. Disposa de vuit capelles laterals ricament ornamentades. El clasutre articula i harmonitza l’estructura del recinte.
  • L’itinerari passa molt proper al Memorial de l’Exèrcit Popular que hi ha prop de Pujalt. Un camp d’entrenament que s’ha museitzat i actualment visitable. Restes d’estructures de la passada guerra, piles de pedres, refugis dins la muntanya,… Unes instal·lacions que pretenen recordar un passat que va succeir i que no volem reviure més.
  • Els diversos pobles per on es passa i la seva situació. Val la pena parar-s’hi i donar-hi una petita volta amb calma per percebre com és la vida en aquests.

Trams de risc

L’itinerari és molt solitari. Pocs cotxes trobarem. Segurament més bicicletes que cotxes.

L’asfalt va variant i en alguns trams és d’aquells que es deixa notar al cul i als canells.

El principal problema que pot presentar l’itinerari és el vent, que de fer-ne endureix la ruta. És una zona on hi ha molt molins de vent i per alguna cosa és.

Observacions i curiositats

  • Ruta feta en solitari el 14 d’abril de 2019. Primera sortida de la temporada que amb les característiques del terreny i del protagonista fa que acabi ben rebentat. El vent que sempre acompanya i que sempre sembla que vingui de cara es deixa notar.
  • L’itinerari és un trencacames, sobretot si no les tens fortes. Tot i que sembla que sigui pla sempre estas en aquells falsos plans i et vas trobant rampes no molt llargues però de les que exigeixen, més del que tenia per donar.
  • Itinerari altament recomenable per la tranquil·litat i les vistes, àmplies i panoràmiques.
  • Imagino que poc recomenable de fer a l’estiu, ja que té pinta de ser un forn tot i la alçada a la que va l’itinerari (500-750m)

GRAVEL VALLÈS

Possiblement al Vallès poc se m’hi ha perdut… L’època de l’universitat on sortir de marxa era més habitual ja se m’ha passat… però la oportunitat de quedar amb una colla que, a priori, comparteixen el mateix sentiment és una ocasió per no deixar passar. Una trobada de bicis Gravel a l’estil Punkie!

El grupet …

Algú que ha pensat un recorregut pel costat de casa seva, territori conegut per ell, i amb ganes de compartir-lo amb tot aquell que en tingui ganes. Així, sense més!

Una invitació a un event per Facebook d’un amic que tampoc hi anirà. Total: una invitació a cegues amb un grup on no conec ningú. La meva por em feia… Els faré anar malament? Deixaré que puguin disfrutar-ho o seré una mena d’estorb?

Mapa esquemàtic de la ruta, bàsicament per bones pistes de grava
Desnivell de l’itinerari 1140m+

Fitxa tècnica

Des de CassàDes de l’Estartit
Distància68,1km89km
Desnivell755m+1030m+
Exigència tècnica / dificultatBaixaBaixa
Exigència físicaMitjanaModerada
Índex IBP5468
Temps2h45min3h 47min

Descripció itinerari

Iniciem l’itinerari a l’estació de ferrocarrils de Sabadell, un bon lloc de trobada per aquells que venen en cotxe i tenen lloc per aparcar i els que venen en tren.

Punxada arreglada de forma familiar entre tots.

L’itinerari va a buscar les bones pistes que hi ha a la zona i remuntant el curs del riu Ripoll anem en direcció nord cap a Castellar del Vallès. Girem a l’esquerre i anem empalmant pistes cap a Matadepera.

Creuant el riu Ripoll

Creuem la població i tornem a baicxar altre cop al riu Ripoll, tot seguint cap a Castellar del Vallès on no acabrem d’entrar, ja que pel límit de la ciutat creuem a l’altra banda del polígon.

Després d’una bona volta arribarem a Sentmenat i d’allà cap a Palau Solità.Fem alguna volta necessària per seguir per pista i poder creuar les moltes carreteres massa transitades que hi ha i, passant per Santa Perpètua ens dirigim altre cop al punt d’inici.

La veritat és que va ser una sort tenir un “guia” local, coneixedor de la zona i de les millors pistes per on passar. Sol, per aquestes contrades i acostumat a un altre tipus d’itineraris molt més solitaris, de ben segur que m’hauria ben atabalat.

Observacions i curiositats

  • Trobada a Sabadell i de seguida em sento ben acceptat tot i que al no conèixer ningú, al principi em trobo una mica desplaçat. Una mica de por per si es podrà seguir el ritme en els primers km… Baaaa… tot això desapareix quan un fa els primers km i comprova que els integrants de la petita punk són de sentiment similar.
  • Gent amb km d’experiència a les cames i al cor que comparteixen tot el que poden pels companys. Generositat per mostrar el bo de la “Petita Delhi” als forans vinguts de Vilafranca, Girona, Artés,… i així gaudir d’una bona matinal de Gravel mentre no es para de xerrar sobre projectes fets, passats i futurs ben amenitzats per les últimes novetats de les bicicletes i material que van apareixent al mercat.
  • Generositat per obrir la porta de casa i convidara la colla a un esmorzar típicament català al porxo de casa. Quin amfitrió…
A més a més de bon “guia”, ens va obrir casa seva per esmorzar com cal.
  • En resum, una matinal de gravel sense pressa, amb bona gent i ben divertida. Una matinal que espero repetir ja sigui aquí o allà però amb el mateix ambient, tot i que serà difícil de superar el banquet de l’esmorzar.
  • Moltes gràcies per haver-m’hi acceptat. Ho he ben disfrutat!!

Publicat el 23 de maig de 2016 i modificat l’abril de 2019

%d bloggers like this: